Ricard Valls: ‘Defensar el llegat de la societat i les fundacions conservadores’

El Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC defineix el llegat, en la seva primera definició, com «allò que hom llega en el testament o en el codicil» i, en la segona accepció, «allò que una generació llega a una altra». Sovint, quan en l’àmbit de les fundacions i la captació de fons parlem de llegats, només ho fem en relació a la primera accepció. El Col·legi de Notaris de Catalunya va informar que l’any 2022, es van produir 217 testaments amb llegats, tot i representar només el 0,1% dels testaments, per un import de 86M€. Els llegats creixen des de fa anys per raons demogràfiques i de model de família.

Què és una fundació conservadora? És aquella que té com a missió conservar allò de bo que té una societat: res a veure amb el concepte polític de conservador. Les fundacions tenen entre els seus trets la vocació de conservació d’un patrimoni per destinar-lo a una finalitat; en aquest sentit totes les fundacions son conservadores.

Per definir les fundacions i seva missió, es fa una llista de sectors que inclou el benestar, la ciència, l’educació, la cultura, el patrimoni o la salut. Aquestes fundacions solen estar orientades al dia a dia, i cada cop més tenen una lloable vocació d‘innovació. La suma de totes aquestes activitats fundacionals, contribueixen a crear i mantenir aquest “llegat per a les futures generacions” de que parlàvem. Ara bé, no tinc clar que el sector en sigui conscient i ho faci de forma explícita.

El mateix model fundacional de Catalunya i la seva voluntat de permanència, és part d’aquest “llegat”. A tall d’exemple, enguany es celebra el Mil·lenari de Montserrat, l’any 2026 serà el 625 Aniversari de la Fundació Privada Hospital de Sant Pau i el 150 Aniversari del naixement de Pau Casals.

Per què parlem de “llegat”, entès com “allò que una generació llega a una altra”? L’any 1987 vam celebrar els “Som 6 milions”, al 2019 ja érem 7,5 milions, i avui ja som “més de 8 milions”: segurament el 2030 serem prop de 10 milions a Catalunya. A això cal sumar-hi el canvi de model econòmic, la globalització, la tecnologia, el pes del turisme i els seus desequilibris, que fan que sovint tenim la sensació de que no som a casa, de que el “llegat” que deixem s’esvaeix. Que quedi clar; aquest canvi demogràfic és bo, necessari pel país i segurament imprescindible davant la nostra baixa taxa de natalitat, el sobre-envelliment i les economies obertes en les que estem a dia d’avui.

La responsabilitat de mantenir el “llegat” és individual i col·lectiva: com a exemple, darrerament hi ha una tendència a recuperar el passat i publicar la història familiar. És el cas del llibre “Al peu de turó” d’Àngel Font, que amb paraules seves; “cada un d’aquests llibres podria ser una petita part d’un calidoscopi del passat compartit”.

Està clar que el “llegat” també és una responsabilitat col·lectiva, i les administracions tenen molt a dir-hi: ara bé, siguem pràctics, la política està sotmesa al curt termini electoral, al políticament correcte i la tàctica “no en el meu pati” no és la millor eina per protegir el “llegat”. Aquí trobem a faltar la claredat d’idees del Noucentisme. En l’àmbit local pot ser és més fàcil de percebre i de consensuar el llegat. Hi ha bons exemples.

Ni la nostra societat ja no és la mateixa que la del 6 milions d 1987, ni el “llegat” a l’abast és el mateix. Quin paper hi han de jugar la societat i les fundacions? N’hi ha prou amb l’actual “anar fent”?

Quan parlem de preservar el “llegat”, es tendeix a donar-hi solucions basades en la especialització, bé sigui la protecció de la natura, el paisatge, el patrimoni, la llengua o l’educació, mentre que el model social o el model econòmic, part essencial del “llegat”, ha quedat en mans del mercat. El cas més clar l’hem vist darrerament amb els mateixos pagesos, un exemple de la complexitat del mateix concepte de “llegat”: el sol, la terra i el seu ús.

El turisme està fent possible que determinat patrimoni no sols es protegeixi, si no que s’arribi a acabar allò que no tenia final conegut, com és el cas de la Sagrada Família. D’altre patrimoni, rehabilitat i lluent, està net i polit en el garatge: Santes Creus, Poblet i tants altres. La política pública de protecció del patrimoni ha funcionat, però no el foment del seu ús.

Hi ha solucions útils des del sector fundacional a fora que són interessants de conèixer: el National Trust, fundació creada a finals del segle XIX al Regne Unit, per protegir edificis de valor històric i espais naturals. Tenen més de 3,5 milions de socis que paguen una quota assumible, d’uns 100€ a l’any, i un pressupost de més de 110M€. El National Trust també s’ha estès a Itàlia amb el Fondo Ambiente Italiano. Un enfoc semblant en l’àmbit del patrimoni és el del National Heritage (Regne Unit), amb un pressupost de 130M€, i més d’1,1 milions de socis. Ara ja parlen de restaurar patrimoni natural i històric, però també de restaurar les comunitats.

Aquí tenim en nostre National Trust a la Fundació Catalunya la Pedrera gràcies a les iniciatives de començaments dels 2000 sota el nom de Fundació Territori i Paisatge: avui el 3% de territori de Catalunya és propietat de la Fundació i està protegit. Els ingressos del turisme que visita l’edifici emblemàtic de La Pedrera de Gaudí (Casa Milà) ho van fer possible i han permès mantenir aquest compromís: aquí hem tingut sort.

Hi ha poques fundacions a Catalunya que facin una aposta pel salvar el “llegat” i finançar allò que és essencial: el cas de la Fundació Carulla, poques més en podem destacar. Obsessionades darrerament en ser innovadores, no tenim “fundacions conservadores”: més enllà del patrimoni històric hi ha moltes necessitats que es veuen abandonades per un sector públic que no les veu rendibles políticament. És aquí on també cal demanar una aposta de futur a les fundacions i a la societat civil.

El país del 2030 no serà el que som avui: la mateixa llengua no és la del 1996. La pregunta segueix oberta; quin és el llegat que volem deixar? Què és allò que hauria de ser irrenunciable. No soc un expert per respondre-ho.

Aquesta reflexió, que potser respon a l’edat, no té més pretensions: no vol promoure un Club de Picwick sobre el nostre llegat ni solucions com ara un país d’intel·ligència artificial per completar l’actual Catalunya en miniatura.